La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat per Innocenci López i Bernagossi el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys.

El títol recordava una crida a la resistència pels tocs de la campana de la Plaça d'Orient, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant la Revolta de les Quintes, quan el municipi es va oposar a la demanda del Govern de portar obligatòriament els joves a l'Exèrcit. El general Eugenio Gaminde va ser l'encarregat d'imposar-se a la força, i va ser llavors quan els de Gràcia van ser cridats a la resistència pels tocs de la campana. Els militars la van disparar repetidament amb els canons, però la campana no va deixar de tocar. La campana es va convertir en un símbol de resistència i del federalisme que defensaven molts dels veïns.

Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Es tractava d'una publicació interessada en la política, tot i que sempre des d'un punt de vista satíric. Políticament, primer va ser proper a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Estava més interessat en la política estatal que per la catalana, i va criticar les accions catalanistes, tret dels Jocs Florals. Tot i així, va anar modificant la seva actitud fins que va ajudar el moviment de Solidaritat Catalana, i va fer una política catalana d'esquerres entre la classe obrera, això ja sota el nom de L'Esquella de la Torratxa. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva desaparició al 1934, fou propietat de l'ERC. La dirigiren, entre d'altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca i Prudenci Bertrana.